dimarts, 4 de desembre del 2012

Crèdit, garanties i segona oportunitat





Un del problemes que limiten el creixement dels països emergents és la seguretat jurídica o la dificultat d’aconseguir que es compleixin els contractes. La falta de registres de la propietat i un sistema judicial eficaç fa impossible l’accés al crèdit formal -a preus raonables- per una gran part de la població.
A mesura que hom aconsegueix escripturar les seves propietats i per tant pot aportar garanties, té accés al crèdit formal pels seus projectes i pot fugir de l’informal, molt més car i molts cops ofert per organitzacions poc recomanables.
Al nostre país estem vivint un procés a la inversa: dificultant el procediment d’execució hipotecària, estem devaluant el valor com garantia de la primera residència.
Com sembla que hi ha una clara majoria social en contra dels desnonaments, hi haurà canvis normatius. Però hem de ser conscients que aquesta actitud paternalista dificultarà o encarirà l’accés al crèdit a una part molt important de la societat, en especial a la que té menys recursos i que  la primera residència constitueix la major part, si no tot, el patrimoni.
Tot això no exclou la necessitat de regular un procediment de segona oportunitat, independentment que hi hagi una hipoteca o no. Aquesta hauria de permetre per una banda assegurar als creditors que no se’ls està ocultant patrimoni i per altra, al deutor, començar una “vida” de zero pel que fa a patrimoni i amb uns deutes sostenibles pels seus ingressos.
El procediment actual suposa una mena de mort civil per als deutors, perquè, un cop desposseïts tot els seu patrimoni i amb un deute impossible de liquidar, no tenen cap incentiu per saldar-lo, per tant els creditors difícilment recuperen mai més res. A més, es veuen abocats a la realització de treballs en negre per tal de no ser embargats tan bon punt perceben un salari.

@AngelRAONIA
Consultor Freelance a Raonia Solucions  

dimarts, 2 d’octubre del 2012

El fris de Pinell de Brai i el “cost enfús”

Article publicat a www.delcamp.cat



Explicaré una història per il·lustrar el dilema en que es troben molts gestors avui dia. Els fets fan referència a la construcció del celler cooperatiu de Pinell de Brai de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell, també conegut com la catedral del vi.
Es van passar de pressupost i la cooperativa va quedar en una situació difícil i la junta avergonyida va amagar les rajoles del fantàstic fris de ceràmica que envolta el celler, tot i haver-les pagat, per evitar les crítiques dels socis. La història acaba l’any 1949 en què finalment les rajoles fetes 30 anys abans són col·locades al seu lloc. Segurament ara són el principal atractiu del celler i reporta beneficis a la cooperativa, via prestigi de marca, i al municipi, via visites turístiques.
El dilema del cost enfús, traducció personal de “Sunk Cost”, fa referència a al fet que si, a l’hora de decidir si continuar o no  un projecte, has de tenir en compte els costos en què ja has incorregut i no podràs recuperar encara que l’aturis.
Si la junta hagués conegut el dilema, segurament hauria col·locat les rajoles on corresponia des d’un primer moment i el petit cost d’aquesta col·locació s’hauria recuperat gaudint dels beneficis immaterials del fris durant 30 anys. O potser n’eren conscients, però van prendre la decisió en defensa pròpia, posant els seus interessos per davant de l’interès col·lectiu.
M’agradaria saber quans frisos tenim amagats a les golfes d’empreses, entitats i institucions del país; Ja sigui per vergonya que la seva posada en marxa destapi la magnificència d’altres temps o perquè sempre és més fàcil aturar inversions que reduir despesa corrent, tot i la rendibilitat evident de la inversió.


@angelRAONIA
Consultor Freelance a Raonia Solucions